Nord-oest, a les afores de Tshwane. Uns 25 minuts de cotxe. Travessem grans espais oberts per arribar a la zona del Cullinan, coneguda per les seves mines de diamants. D’aquí va sortir el segon diamant pur més gran del món. Les instal·lacions i els centres d’oci que han crescut al voltant contrasten amb una extensió de petites construccions que conformen una de les townships més gran de la regió.
El munt d’imatges que capto entre foto i foto, em sobrepassa, són masses i fortes, construccions baixes, amb materials reutilitzats, a banda i banda de la carretera, dibuixant un mantell de sostres de xapa. Negocis de rodes, recanvis de cotxe, etc. improvisats al llarg del camí, alguna mena de bar o parada que amb grans cartells fets a mà et recorden que pots aturar-te a tastar una especialitat local. Persones caminant, nens jugant entre runes i brutícia...
També destaca la diversitat de construccions, sembla que ens els townships existeixen diferents graus de pobresa, de tant ens sorprèn alguna construcció amb entra de pàrquing, columnes a l’entrada, un petit jardí... amb aquestes accions la gent mira de recuperar la dignitat...
Arribem a l’escola, ens rep Puseletso, professor. La construcció feta en totxos marrons es divideix en diferents barracons allargats, màxim dos pisos. Entre barracons espais oberts, una plaça principal amb jardí. Travessem el pati desert i fem cap a una classe que per les dimensions i característiques de la porta sembla més un búnquer. L’aula d’informàtica on s’impartirà el curs de formació. Els professors locals són tres, Puseletso, Bekhie, a qui li van robar els ordinadors de la seva escola la setmana passada, i Lesego, que ha fet més de 90 km per venir fins aquí.
El projecte estableix la formació de professorat a diferents escoles que després mantindran una relació on line amb escoles de la Toscana. La veritat l’eina és útil i pràctica.
Per saber-ne més del projecte: http://www.netsafrica.org/
Els responsables: www.ucodep.org (paciència, em toca a mi traduir el web al castellà)
El Barça sempre present....
I aquesta és la primera classe.....sense paraules...
La pausa que fem per dinar ens fa sortir del nostre búnquer i ens barregem amb els alumnes que volten pel pati. L’escola no té ni cafeteria ni menjador. En un dels espais oberts s’han improvisat unes quantes paradetes que ofereixen menjar, fruita i begudes. Són gent del voltant que venen cada dia per guanyar-se la vida. Tot i així el 30 % dels alumnes no té diners per comprar i molts no porten ni menjar de casa, amb tot el que això comporta...mala alimentació, poca estimulació del cervell....Ens diuen que algú s’està plantejant obrir una mena de cafeteria...però qui marcarà els preus? Que passarà amb aquestes famílies que ara per ara son les úniques a oferir un servei?
No hay comentarios:
Publicar un comentario