El fil espinat, de moment aquesta és la imatge que m’acompanya constantment, no es gaire positiva, però mostra la realitat latent d’una societat encara molt dividida. Pitjor és en els barris més benestants, on es converteix en fil electrificat.
Les diferències no són tan sols entre blancs i negres, sinó entre rics i pobres, molt pobres. Sembla de viure dues realitats, dues ciutats.
La ciutat està fortament dividida entre el centre, els suburbis, i les townships que creixen com a bolets a les afores de la ciutat. Després de l’apartheid la major part dels centres han passat a mans dels negres, plens de vida durant el dia, de nit es converteixen en carrers buits i poc recomanables. La majoria d’edificis són institucions públiques, oficines, bancs, botigues i centres comercials. En arribar les 6 de la tarda es comencen a formar cues interminables a cada cantonada per fugir en un dels milers taxis furgoneta que apareixen fent sentir el seu clàxon. Amb les ombres que es creen amb la caiguda del sol no només arriba la nit sinó la inseguretat de quedar atrapat en un conjunt de llargues avingudes i carrers buits.
El centre perd la seva vitalitat i es transfereix als suburbis, principalment a Hatfield i Brooklyn, ocupats per una gran població universitària, diplomàtics, estrangers residents i de pas. Es troben la major part de locals, restaurants i malls, els repetitius i constants centres comercials. Hatfield, excepte per algun racó recorda el pitjor de Lloret de Mar, Hatfield Sq. és el millor exemple.
Els malls, són com una plaga estesa per arreu. El pitjor de la nostra cultura s’arrela amb força, centres on pots arribar a peu o en cotxe, majoritàriament en cotxe, on tens botigues, cinemes, bars, restaurants i supermercats. Entres i surts sense participar de la poca vida al carrer.
El temps acompanya, estem sortint de l’estiu i prefereixo caminar. El sol sempre present fa que la gent passegi sota grans paraigües o amb barret. Hi ha que caminen molts quilòmetres per arribar a casa o la feina. Jo ja he passat de blanc floquet de neu a color gamba i ara ja tinc un moreno de caire llatí acceptable. Però les diferències continuen sent notables. Les cantonades amaguen petites sorpreses, un lloc on comprar un pinxo de pollastre o de potes de gallina, les petites paredes de fruita, els millors mangos que he menjat mai!!!, o les paredes mutli usos, caramels (el sucre sempre va bé per donar energies), cigarrets i mistos, telèfons per poder trucar a qualsevol part del món...
...Coca cola present a cada cantonada... és més cara i difícil de trobar l’aigua embotellada que qualsevol refresc marca coca-cola.
Llàtzer el rooibos és la beguda nacional!!!!!!
El que pitjor porto el menjar i la falta de pa...
No hay comentarios:
Publicar un comentario